Ho han aconseguit. Els guionistes i el director de “Ocho apellidos vascos” se n’han sortit. El repte d’afrontar una seqüela de la pel·lícula espanyola més vista de la història amb la complicació afegida de centrar la seva acció a Girona s’ha resolt amb bona nota. Tal i com estan les coses a Catalunya, molt prim havien de filar els responsables de “Ocho apellidos catalanes” per no ferir susceptibilitats ni fer enfadar els uns o els altres. Sempre hi haurà algú que rondinarà però, després de veure la projecció avançada per periodistes, no cal ser un expert sociòleg per preveure que els cinemes on es projecti, a partir de divendres, s’ompliran d’independentistes i no independentistes i tots es faran un fart de riure.
El secret? El mateix que va funcionar en la primera entrega: Un humor desenfadat, humà, fresc, lluny de la caspa que tan de mal faria a una aposta com aquesta. El debat nacionalista, el sentiment patriòtic, travessen la pel·lícula acompanyant les peripècies dels protagonistes, mantenint-se en un pla mig, sense atabalar o menjar-se la trama.
Per descomptat que els moments més divertits són quan els actors i actrius topen amb la problemàtica de les relacions entre les comunitats catalana, basca i andalusa. Madrid surt només de passada. Just perquè Dani Rovira es carregui Karra Elejalde a l’esquena perquè, basquista com és, les seves conviccions l’impedeixen trepitjar sòl madrileny mentre fan transbordament d’un tren d’alta velocitat a un altre. Barcelona ni hi surt.
La vis còmica de Dani Rovira torna a ser un de les grans baces, a la qual s’hi afegeix la sempre divertida Rosa Maria Sardà, en el paper d’una dona a la qual el seu fill, Berto Romero, ha convençut que Catalunya ja és independent. Part del pes de la pel·lícula torna a descansar en Elejalde, que se’n surt molt bé i converteix en entranyable el seu personatge de basc tossut. Carmen Machi i Clara Lago tanquen el cercle dels protagonistes principals amb actuacions ben travades. Cal tenir present, però, el paper dels secundaris que van introduint bromes i situacions còmiques, entre estelades, ikurrinyes i banderes espanyoles.És cert que, a vegades, es força el tòpic per encaixar alguns acudits. Hi ha al·lusions als catalans ‘pesseteros’ (la moneda de la suposada Catalunya independent és la ‘moreneta’) i als andalusos poc treballadors. Són les aportacions menys originals d’un guió que, ben segur, Borja Cobeaga i Diego San José han hagut de revisar unes quantes vegades abans d’arribar al text definitiu.
Avançar detalls de la
trama de “Ocho apellidos catalanes” o alguns dels seus gags és trencar, més que
mai, part del seu encísa. N’hi ha prou amb comentar que les enormes estelades
només molestaran als ‘antis’ més tossuts i que ningú no trobarà arguments per
boicotejar les sales on es projecti, a qualsevol racó d’Espanya.
Més encara. “Ocho
apellidos catalanes” pot ser la medicina millor que es pot receptar a aquells
que viuen el ‘procés independentista’ amb un excés de crispació, nervis o mal
rotllo. Llàstima que sigui un producte que no té sortida més enllà de les
fronteres de l’actual Espanya. Tal i com està l’Europa
dels mercaders, dels països deutors i els creditors, potser Emilio
Martínez-Lázaro s’hauria de plantejar el rodatge de “Ocho apellidos europeos”. Missió impossible?
